El recorde sovint sentat a la seua porxada, doblat sobre la taula, el cap junt a la ràdio, escoltant les notícies (‘el parte’, que deia ell) o llegint les revistes de crònica política; veient la televisió a la seua cuineta, amb els auriculars que li vam allargar perquè l’arribaren al balancí i compensaren la seua sordesa. Les úniques finestres al món, a banda de les escapades a fer-se la seua compra, apanyant-se de les anades d’uns i de les vingudes d’altres, per arribar-se al poble, a Elx. Perquè de bon grat l’aguessem portat qualsevol dels fills o nets el que necessitara, però ell no ho volia així, no volia donar feina; ni dependre de ningú. Volia valdre’s per ell mateix, fins a les darreres conseqüències.
El tio Paco Guilabert era el menor de sis germans (cuatre xiques i dos xics), en una època de misèries de postguerra que va llançar a perdre les possibilitats d’una ment privilegiada, com tantes altres en les mateixes circumstàncies, i el va dedicar al treball d’obrer. En aquells temps negres d’abusos i crueltats, la injustícia va matar una part important de l’ànima d’un home just i íntegre; el càncer s’emportà quaranta anys després la seua dona i amb ella lo poc que li quedava d’alegria. Però mai li va faltar un somriure per als seus fills i nets, i per als besnéts que va conèixer. Fins que la malaltia i la debilitat li donà força per anar-se’n.
Durant els seus 89 anys de vida va ser un gran observador, un autodidacta, admirador del seu germà major, Carlos, que escrivia en aquell periòdic satíric de l’època, ‘El Tio Cuc’, del que ens contava cançonetes i xascarrillos. Coneixia be Matola, la seua partida, de la que tantes coses ens va contar; els límits, les tradicions, les històries certes o fabuloses de Jaume el de la Serra i els amagatalls que tenia a la pròpia casa de la seua infantesa… I entre altres, la història d’una família de la que ell formava part, els Sepulcre.
L’arbre genealògic dels Sepulcre va ser un d’eixos projectes d’adolescent, sentat amb el seu iaio, fent memòria l’un, maravellat l’altre de la capacitat de recordar noms i persones. Un projecte que ha dormit un quart de segle i que ara desperta amb la única intenció de recuperar arrels, de recordar iaios i més iaios, de buscar-los i trobar en ells el coneixement, i la reflexió, i la pau que sembla que hem perdut en esta època de preses, negocis i agressivitat.
Amb un especial record al meu iaio, el tio Paco Guilabert.
Pere Soriano i Guilabert