S’ha mort Agustí Agulló, referent il·licità en la defensa de la llengua
L’il·licità Agustí Agulló i Marcos (1958) ha faltat víctima d’una malaltia. Incansable activista per la defensa de la llengua al sud del país, Agulló va ser tècnic del Casal d’Acció Cultural a Elx i responsable d’impulsar aquest casal fins convertir-lo en un espai referencial. Al novembre, Agulló va rebre el premi Elx atorgat pel Tempir, l’entitat que defensa el català a les terres meridionals, on la llengua sobreviu amb dificultats, però també amb fermesa, gràcies a la tasca de persones com Agustí Agulló. El recordem.
Per Manuel Lillo, El Temps, 22-II-2021
El passat mes de novembre, l´associació El Tempir renoneixia la trajectòria d’Agustí Agulló i Marcos per la seua tasca com a “activista lingüístic i dinamitzador cultural al llarg de la seua vida”. El seu paper de defensa del català ha sigut primordial en una ciutat com Elx, que no renega ni de bon tros de la seua identitat, però que està immersa en un procés ple de dificultats a l’hora de protegir la llengua amb garanties. Tot i que el context no és favorable, gent com Agulló ha compensat les mancances amb una dedicació constant i insubornable. La seua feina, però, no es va limitar només a la promoció de la llengua, sinó també al reconeixement d’il·licitans il·lustres que han estat víctimes de l’amnèsia del país però que Agulló va poder rescatar al servei de la memòria col·lectiva.
Nascut a la capital del Baix Vinalopó el 1958 al si d’una família republicana, qui va despertar en Agulló la consciència lingüística va ser l’escriptor i advocat Antoni Bru Gómez, nascut a València el 1917 i mort a Elx el 1981. Bru, promotor cultural incansable, també es va dedicar a la defensa jurídica dels obrers del calcer d’Elx, majoria entre la classe treballadora d’aquesta capital industrial. El 1966 Bru s’incorporaria al Partit Socialista Valencià –partit clandestí d’inspiració fusteriana que cal no confondre amb l’actual PSPV-PSOE– i va fundar, també, el Club d’Amics de la UNESCO. Amb aquest currículum, no és estrany que quan Agustí Agulló tenia només 18 anys desenvolupara una inquietud per la llengua no massa comuna entre els seus coetanis. “Jo parlava en castellà i Bru en valencià, i de sobte em va dir que com és que si en la família de mon pare parlaven el català, jo no ho feia”, confessava Agulló en una entrevista a aquest setmanari.
La consciència adquirida per Agulló i el seu treball coherent amb aquestes inquietuds culminaria amb la inauguració del Casal Jaume I d’Elx, obert l’any 1998. Ell en seria un dels coordinadors, alhora que desenvoluparia la seua funció com a soci i membre de les juntes directives del Tempir i d’Acció Cultural del País Valencià, entitat responsable de l’obertura d’aquell Casal i de tants altres repartits arreu del país –a Alacant, Alcoi, Beniarbeig, Benissa, Carcaixent, Catarroja, Fraga, Perpinyà, Pedreguer, Mutxamel...– que també es distingien amb el nom del rei.
Aquells casals, i també el d’Elx, servien com a centres de referència de tants i tants col·lectius, grups i sindicats que tenien la defensa de la llengua com un dels seus elements primordials. D’aquesta manera, i gràcies al treball de dinamització d’Agulló i de tants altres, el Casal Jaume I d’Elx es convertiria en “el punt de trobada dels sectors catalanoparlants d’Elx i de tota la comarca”, reconeixia El Tempir quan lliurava el premi Elx a Agustí Agulló.
La tasca d’Agulló en aquell casal li permetia militar en política sense formar part de cap partit. El seu paper des del teixit cívic de la ciutat “era tan important o més” que fer feina des d'una formació. Així, i a tall d’exemple, des del Casal Jaume I d’Elx es va organitzar, l’any 2001, un homenatge multitudinari al Batalló d’Elx, el grup de voluntaris que van lluitar contra el feixisme a partir de l’any 1937. Aquell homenatge va fer que s’omplira el Gran Teatre d’Elx amb els familiars dels membres del batalló, molts dels quals encara eren vius. “Va ser molt emotiu”, recordava Agulló, per concloure que “aquell acte l’hauria d’haver fet molt abans qualsevol partit o sindicat d’Elx, però no ho van fer”. Una vegada més, la política es va fer des de les entitats cíviques i culturals.
Aquell acte va servir, també, per celebrar l’agermanament d’Elx i Badalona a proposta dels casals d’ambdues ciutats. El motiu d’aquesta unió era tota una sèrie de punts en comú –un nombre quasi idèntic d’habitants, una història ibèrica i romana compartida, tradició industrial, la costum comuna de rebre nouvinguts durant les darreres dècades...– destacats per sengles casals i aprovats pels dos alcaldes socialistes, Diego Macià a Elx i Maite Arqué a Badalona, presents en aquell mateix acte.
Tancat pel cantautor Lluís Llach, l’acte va ser un exemple de compromís de la ciutat amb la seua història. Un compromís que s’ha continuat reforçant amb el pas dels anys amb la tasca intensa de diverses entitats que el mateix Agulló reconeixia. “Gràcies al moviment cultural que treballa contínuament pel país, com ara Acció Cultural, el Casal d’Elx, El Tempir, l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó o Intersindical Valenciana, la realitat de la llengua canvia poc a poc”. L’activista recentment desaparegut també valorava la funció d’entitats com ara la Colla de Dolçainers i Tabaleters d’Elx, fundada per recuperar instruments musicals autòctons a iniciativa del mateix Agulló el 1994.
Agustí Agulló reconeixia, al seu torn, la influència d’altres referents que van empentar-lo a enfortir el seu compromís cultural. Per exemple la de l’erudit Joan-Carles Martí i Casanova, qui va presidir El Tempir durant 15 anys i de qui destacava la seua capacitat de divulgació, demostrada també en aquest reportatge sobre el camp d´Elx en què va exercir com a font principal. També admirava el pintor, fotògraf i cartellista Andreu Castillejos (1942-2013), també il·licità, reconegut per la seua ciutat, en gran part, gràcies al treball insistent d’Agustí Agulló, qui també valorava la tasca de Josep Maraldés Ibarra (1941-2008), responsable d’impartir el primer curs de català al País Valencià durant la dictadura. Va ser el 1968, arran del centenari del naixement de Pompeu Fabra, i no cal dir que de manera totalment clandestina.
Com la de totes aquestes persones, la tasca d’Agustí Agulló per la llengua i per la memòria va ser fonamental per preservar-les al sud del país i perquè les generacions futures creixeren amb més consciència que no els seus antecessors, víctimes d’un desconeixement imposat que els va allunyar de les seues arrels. Agulló, tot i reconèixer les dificultats del país, també es mostrava “entusiasta” amb “l’arribada de les noves generacions”. “Com a activista, tinc esperança en el poble valencià”, deia en una entrevista recent a aquest setmanari. Sense l’activitat de gent com ell, l’esperança seria molt més difícil de mantenir.
Archivo fotográfico relacionado:
